Comentari radiofònic del regidor Àlex Maymó en l'espai Raó del Regidor del mes de novembre de 2009 de Ràdio Molins de Rei.
Avui dia, la forma més restringida d’entendre la violència de gènere suposa identificar-la amb actes de violència física entre un home i una dona. És la cara més dramàtica de la violència visible del patriarcat, i és que a data d’avui ja hi ha 22 dones mortes als Països Catalans al 2009.
Durant anys, el moviment feminista va denunciar públicament aquest tipus de violència que sovint acaba amb assassinat, i que les institucions i els mitjans de comunicació de masses silenciaven. Amb el temps, sembla que els canals oficials no han tingut més remei que reconèixer i denunciar també aquesta crueltat impune, això sí, oferint solucions exclusivament policials a una violència que és inherent al patriarcat. Amb totes les mancances i despropòsits és cert que s’ha avançat al menys cap al rebuig social de la cara més visible de la violència contra les dones.
Però la realitat és que s’ha fet ben poc per identificar, denunciar i lluitar contra les causes profundes, latents, sovint imperceptibles, d’aquesta violència última i visible. Els maltractaments sistemàtics que acaben en assassinat i que els mitjans de comunicació ens ofereixen com un espectacle més de reality show, no són més que la xicoteta punta d’un enorme iceberg de relacions desiguals de gènere, basades en una divisió i subordinació de tasques en funció del sexe de les persones, que es valoren socialment de manera desigual, i que es justifiquen per unes suposades diferències naturals.
I és aquí on entra en joc la violència de gènere invisible que totes i tots patim quotidianament quan ens diuen amb quines joguines hem de jugar a la infantesa, quan a través del tracte rebut a l’escola i dins la família ens fan creure que les dones son més febles i dòcils, o més responsables davant els altres, quan ens imposen uns cànons estètics que fan del cos el centre de la identitat femenina, quan controlen el propi cos i avortar és un delicte, etc…
Tots aquests dispositius configuren una enorme xarxa de violència invisible que ens programa, a totes i tots, com a víctimes potencials de la violència física i psíquica més directa, i que alhora, no ens enganyem, programa els homes, a tots, com a potencials agressors. Només alguns casos acabaran en agressió directa. La resta conduiran a petites desavinences i discussions, o a llargues relacions infelices.
Això és el que volem ressaltar quan denunciem el caràcter estructural de la violència de gènere, i la idea que tots i totes no només la patim passivament, sinó que contribuïm activament a reproduir-la, en tant que participem del joc quotidià de les relacions entre homes i dones amb les mateixes normes que se’ns han ensenyat. Quan reclamem unes relacions lliures de violència, ens referim tant a la violència visible com a la invisible, i per tant, reclamem una lluita constant i quotidiana per construir unes relacions personals, socials i econòmiques lliures de desigualtats. És per això que hem d’estar alerta en cada moment, en tota situació, per a poder identificar cada actitud, cada acte, cada comentari o tractament sexista, i crear els mecanismes necessaris per a combatre’ls amb contundència i no des de la superficialitat de les institucions gestores del capitalisme patriarcal, sistema basat en les desigualtats i la divisió i que per tant no té cap interès real en acabar amb les causes profundes de la violència de gènere. Hem d’acabar amb el patriarcat, amb la violència invisible i la visible, per poder construir unes relacions lliures de violència.
Avui dia, la forma més restringida d’entendre la violència de gènere suposa identificar-la amb actes de violència física entre un home i una dona. És la cara més dramàtica de la violència visible del patriarcat, i és que a data d’avui ja hi ha 22 dones mortes als Països Catalans al 2009.
Durant anys, el moviment feminista va denunciar públicament aquest tipus de violència que sovint acaba amb assassinat, i que les institucions i els mitjans de comunicació de masses silenciaven. Amb el temps, sembla que els canals oficials no han tingut més remei que reconèixer i denunciar també aquesta crueltat impune, això sí, oferint solucions exclusivament policials a una violència que és inherent al patriarcat. Amb totes les mancances i despropòsits és cert que s’ha avançat al menys cap al rebuig social de la cara més visible de la violència contra les dones.
Però la realitat és que s’ha fet ben poc per identificar, denunciar i lluitar contra les causes profundes, latents, sovint imperceptibles, d’aquesta violència última i visible. Els maltractaments sistemàtics que acaben en assassinat i que els mitjans de comunicació ens ofereixen com un espectacle més de reality show, no són més que la xicoteta punta d’un enorme iceberg de relacions desiguals de gènere, basades en una divisió i subordinació de tasques en funció del sexe de les persones, que es valoren socialment de manera desigual, i que es justifiquen per unes suposades diferències naturals.
I és aquí on entra en joc la violència de gènere invisible que totes i tots patim quotidianament quan ens diuen amb quines joguines hem de jugar a la infantesa, quan a través del tracte rebut a l’escola i dins la família ens fan creure que les dones son més febles i dòcils, o més responsables davant els altres, quan ens imposen uns cànons estètics que fan del cos el centre de la identitat femenina, quan controlen el propi cos i avortar és un delicte, etc…
Tots aquests dispositius configuren una enorme xarxa de violència invisible que ens programa, a totes i tots, com a víctimes potencials de la violència física i psíquica més directa, i que alhora, no ens enganyem, programa els homes, a tots, com a potencials agressors. Només alguns casos acabaran en agressió directa. La resta conduiran a petites desavinences i discussions, o a llargues relacions infelices.
Això és el que volem ressaltar quan denunciem el caràcter estructural de la violència de gènere, i la idea que tots i totes no només la patim passivament, sinó que contribuïm activament a reproduir-la, en tant que participem del joc quotidià de les relacions entre homes i dones amb les mateixes normes que se’ns han ensenyat. Quan reclamem unes relacions lliures de violència, ens referim tant a la violència visible com a la invisible, i per tant, reclamem una lluita constant i quotidiana per construir unes relacions personals, socials i econòmiques lliures de desigualtats. És per això que hem d’estar alerta en cada moment, en tota situació, per a poder identificar cada actitud, cada acte, cada comentari o tractament sexista, i crear els mecanismes necessaris per a combatre’ls amb contundència i no des de la superficialitat de les institucions gestores del capitalisme patriarcal, sistema basat en les desigualtats i la divisió i que per tant no té cap interès real en acabar amb les causes profundes de la violència de gènere. Hem d’acabar amb el patriarcat, amb la violència invisible i la visible, per poder construir unes relacions lliures de violència.
2 comentaris:
Ningú no ho ha definit mai tan bé com tu.
Cada gest d'homes i dones porta impregnat el sexisme. Des del moment que neixes la teva pròpia família t'ensenya 'les diferències' entre els gèneres. Què difícil és deslliurar-se'n!
Núria
Estic totalment en contra de la violència de genene i crec que hem de construïr una societat igualitaria dona-home. Però en aquest camí no oblidem:
1.- La igualtat s'enten per les dues parts, és a dir, cal progressar a favor de la custòdia compartida dels fills.
2.- Cal eliminar les denuncies falses per maltractament. Una pràctica habitual de molts advocats sense escrupuls és fer una denúncia per maltractaments i el judge ràpidament interposa mesures cautelars.
3.- Cal eliminar el fet que quan una parella es separa, l'home sistematicament és expoliat i denigrat en el 99% dels casos.
Cal avançar per l'igualtat, però una igualtat verdadera.
El problema és que n'hi ha moltes persones involucrades en aquests moviments les quals només les mouen l'odi en vers l'atre sexe.
I que quedi molt clar, per tal d'evitar qualsevol demagogia, la violència de gènere cal eliminar-la i castigar al que ho pràctica - això si; sigui home o sigui dona.
Publica un comentari a l'entrada