divendres, 17 de febrer de 2012

Per guanyar cal anar contra corrent!

L’Esquerra Independentista portem dècades anant contra corrent i sent políticament incorrectes i per aquest motiu hem sobreviscut i ara estem en una fase de plena expansió. Durant la “Transició” ens vam oposar frontalment a la Constitució i a les renúncies i ja durant els anys 80 vàrem continuar defensant la independència dels Països Catalans quan ningú més en parlava. A principis dels anys 90, mentre una part de la nostra gent es passava a altres projectes possibilistes, la lluita al carrer i el treball de base es va mantenir gràcies en gran part a les noves generacions de militància que van fer ressorgir el nostre moviment.

En els últims 15 anys hem aconseguit créixer en tots els àmbits lluitant sempre des dels nostres barris, viles i ciutats. Sovint aquesta feina no semblava tenir ressò ni resultats visibles però amb el pas dels anys s’ha anat consolidant un espai polític que ha reforçat les diferents organitzacions sectorials i polítiques de l’Esquerra Independentista.

Malgrat que els grans mitjans de comunicació ens han fet el buit i malgrat que ens hem oposat frontalment als sindicats i partits polítics tradicionals, hem aconseguit créixer gràcies a la implicació de moltes persones que s’han anat incorporant a la lluita perquè han vist que l’Esquerra Independentista ha treballat al costat de les lluites populars.

El creixement electoral de la CUP és una prova evident que una part considerable de la ciutadania ha confiat en nosaltres perquè saben que som gent lluitadora i arrelada al teixit social dels nostres municipis. I gran part d’aquestes persones que estem més implicades a la CUP i a l’esquerra independentista en general no provenim d’altres projectes polítics sinó que provenim de les lluites populars.

Actualment ens trobem com a país en una situació cada cop més complicada, amb una constant pèrdua dels nostres drets. Mentre cada cop es parla més d’una hipotètica independència (d’una part del país) estem veient com no podem aturar l’escalada de retallades i atacs frontals als nostres drets socials. També existeix una desconfiança generalitzada amb els sindicats i partits polítics tradicionals però que no s’està traduint en la mateixa proporció en un augment de la implicació social de la ciutadania. Un dels reptes, doncs, de l’esquerra independentista serà fer créixer els nivells d’implicació i mobilització popular per capgirar la truita. No podem estar sempre a la defensiva i veient com cada cop tenim menys drets socials i laborals. Volem la Independència dels Països Catalans però volem arribar-hi mantenint i ampliant aquells drets que els nostres avantpassats van aconseguir mitjançant la lluita.

En els últims anys han aparegut diferents organitzacions i plataformes transversals que han volgut integrar des de sectors de la dreta autonomista fins a l’esquerra independentista. Experiències com la Plataforma pel Dret a Decidir, L’Assemblea de càrrecs electes Decidim.cat o Solidaritat Catalana per la Independència, per citar-ne algunes, no han complert ni molt menys les expectatives que ells mateixos s’havien creat.

En la majoria de casos la implicació de l’Esquerra Independentista ha estat minsa o nul·la i penso que ha estat un encert. És cert que en les Consultes sobre la Independència si que ens hem implicat de forma activa a nivell local però no a nivell nacional, on altres agents polítics han volgut rendibilitzar-ho políticament. Tot aquest moviment transversal, malgrat el ressò mediàtic, no ha debilitat les opcions autonomistes i l’èxit d’aquells que volien treure’n rèdit polític ha estat insignificant. Les passades eleccions municipals van demostrar que l’independentisme transversal de SI es desinfla mentre que el projecte independentista i socialista creix de forma clara i la presència de la CUP en els nostres ajuntaments s’ha multiplicat per 5.

La conflictivitat social anirà en augment en els propers mesos i anys i com a moviment estem en un moment clau perquè caldrà prioritzar cap a on volem destinar la feina i el treball de la nostra militància.

Hem de participar de forma activa en els nous projectes de l’independentisme transversal com l’ANC o l’Associació de Municipis per la Independència? Hem de continuar legitimant a aquells que ens retallen els nostres drets o dels que miren cap a una altra banda? O hem de dedicar els nostres esforços a organitzar-nos conjuntament amb les classes populars per defensar un model de país just i transformador?

Jo ho tinc molt clar i aposto per la última opció. Crec que un altre cop hem de nedar contra corrent i cal ser políticament incorrectes a l’hora de dir, com hem dit sempre, que la l’alliberament nacional i social han de venir alhora.

El nostre repte no ha de ser arrossegar a CiU cap a la independència sinó que hem de treballar per aconseguir una majoria social que aposti per una transformació social que desbanqui del poder a les opcions polítiques tradicionals. El nostre paper haurà de ser garantir que aquest procés vagi acompanyat de l’alliberament nacional. Serà un camí difícil però com que som gent inconformista som capaços de fer-ho. Una crisi com l’actual pot generar grans transformacions socials si sabem estar preparades per l’ocasió. Per aconseguir una Catalunya independent sense cap canvi social a millor ja tenim als convergents i companyia perquè ho aconsegueixin si els hi interessa estratègicament en algun moment, però com a mínim no els hi posem fàcil que continuïn al poder.

*Article publicat a l'Accent número 219, del 9 de febrer de 2012