dilluns, 16 de febrer de 2009

Victòria del SÍ a Veneçuela. Consolidació i contradiccions de la Revolució Bolivariana

Comunicat Brigada catalana-Veneçolana Alí primera: http://www.brigadescatalanes.org/aliprimera/

La revolució bolivariana, el PSUV i Chávez van vèncer ahir en l'onzè procés electoral a què s'enfronten les forces populars després de 10 anys de canvi radical en la construcció del socialisme del segle XXI. Amb un percentatge del 54,3% dels vots, el SÍ va guanyar el referèndum.

Es tracta d'una victòria sens dubte important, ja que permetrà la reelecció d'Hugo Chávez i de tots els altres càrrecs electes de l'estat, posposa el problema del relleu al capdavant de la revolució i confirma el pes electoral i el suport popular al procés de transformacions. Efectivament, el referèndum sobre l'esmena constitucional que suposava la modificació de la legislació política per tal de permetre la possibilitat de presentar-se a noves eleccions al President de la República (i a qualsevol altre candidat) ha suposat un nou triomf electoral per a les forces revolucionàries.

Deixant de banda la hipocresia dels mitjans de comunicació i els estats occidentals, que parlaven de la perpetuació en el poder de Chávez, mentre silencien el fet que l'aliat incondicional de l'Imperi a l'Amèrica Llatina (Álvaro Uribe, la versió més sanguinària dels titelles colonials dels Estats Units) ha introduït canvis similars en la legislació colombiana el darrer any, i obvien la pròpia realitat jurídico-política (a l'estat espanyol i a molts altres existeix la possibilitat de reelecció indefinida, com recorden els casos de F. González, M. Chaves, J. Pujol, M. Fraga...), l'aprovació de l'esmena constitucional introdueix innegables contradiccions en el procés revolucionari. Aquesta nova contesa electoral s'ha plantejat com un apèndix de les eleccions municipals i departamentals del novembre, en què tot i eixir victoriós el PSUV i obtenir el poder en una majoria aplastant de les governacions, el chavisme va patir alguns revessos i va perdre estats i municipis importants des del punt de vista estratègic, simbòlic i demogràfic: l'Alcaldia Major de Caracas, i l'estat de Miranda i de Zulia, sobretot. L'objectiu era mantenir i incrementar la mobilització política i aconseguir un nou triomf que legitimara el govern bolivarià i donara una certa estabilitat i tranquil·litat política per poder continuar amb els canvis necessaris. Cal tenir en compte, el fet que des de l'arribada al poder del MVR fins avui, tant les organitzacions populars, com els partits i coalicions d'esquerra i els governants han hagut d'invertir un enorme esforç per tal de poder seguir governant i aplicant canvis necessaris i molt esperats pel poble.

A part de les eleccions de tot tipus, referèndums revocatoris i constitucionals, s'ha hagut de fer front al setge mediàtic nacional i internacional, a bloqueigs empresarials i fins i tot a un cop d'estat. Això ha estat un llast evident per a l'aplicació de canvis radicals en la direcció del socialisme: la reestructuració de l'estat, l'empoderament de les comunitats i la transformació d'una estructura socioeconòmica profundament injusta, hereva de més de 500 anys de colonialisme i oligarquia. I ha estat un llast important no sols pel desgast que ha provocat el sobreesforç mobilitzador amb una perspectiva netament electoralista o, en certs moments, del tot defensiva (com en el cas del cop d'estat d'abril de 2002), sinó també pels retrocessos i el perill paralitzador que la constant ofensiva opositora i imperialista ha provocat.

Amb aquest nou triomf doncs, es consolida la força del procés revolucionari i es genera una nova estabilitat i un clima de legitimitat absolutament imprescindible per tal de continuar endavant amb algunes de les estratègies principals per la construcció d'una democràcia participativa protagònica i la justícia social i econòmica en una dimensió cooperativa i autogestiva. A més a més, l'aprovació d'aquesta esmena constitueix una segona versió del mític “Por ahora...” de Chávez (sorgit en la fracassada sublevació militar bolivariana de 1992 que anys després acabaria convertint-se en triomf electoral) i en confirma la lliçó: cap derrota revolucionària és definitiva. La derrota en el referèndum sobre la reforma constitucional l'any 2007 va suposar un cop molt dur i una advertència important de gran part dels partidaris del canvi envers el govern, que deixava clar que calia seguir avançant pas a pas i que eren els moviments socials, les comunitats i les bases militants socialistes les que havien de marcar el ritme i la direcció del progrés.

Mentre els mitjans de comunicació de tot el món i l'oposició celebraven la derrota chavista en una consulta que havia estat presentada com la decisió al voltant de la perpetuació d'Hugo Chávez en el poder, entre les files de la revolució creixia la desmotivació i la divisió, el descontentament pel comportament de gran part dels governants, però també la decepció pel fet que el NO en el referèndum havia deixat fora de la constitució també la vessant social de l'esmena proposada: reconeixement de noves formes de propietat (col·lectiva, social, mixta...), la legislació laboral més avançada del món (sis hores de treball diàries com a màxim, prohibicions als patrons d'obligar a hores extres), reconeixement de la diversitat cultural i dels drets dels pobles indígenes, consideració de la comuna i les seues formes organitzatives com a nucli de l'estat, control i sobirania nacional sobre els recursos naturals i estratègics, reconeixement dels consells (comunals, estudiantils, de treballadors) com a entitats polítiques essencials del Poder Popular, drets d'educació i habitatge àmpliament garantits...

Cal tenir en compte, doncs que amb la victòria d'ahir s'aprova un dels punts més conflictius i espinosos de la proposta de reforma, mentre que moltes de les propostes de l'àmbit social o referents a la participació del poble en la definició i execució de les polítiques públiques han anat aprovant-se mitjançant una activitat legislativa molt intensa i controvertida en l'últim any. El segon “Por ahora...”, per tant, tampoc no ha significat un límit real a la posada en pràctica del contingut material de la revolució. Ara bé, les contradiccions sorgides en els darrers dos anys al voltant de la dialèctica entre comunitats i burocràcia estatal, i entre bases i elits; el difícil i controvertit procès de construcció del Partido Socialista Unido de Venezuela; el desencantament de part del poble amb el chavisme i, en general, el paper de la figura d'Hugo Chávez al capdavant de la Revolució Bolivariana generen un clima d'incertesa respecte al futur del procés que ahir quedava confirmat.

Com superar el culte a la personalitat i la importància central del Comandant per a la construcció d'un nou model de socialisme humà, democràtic i autogestionat? Com resoldre el problema del seu relleu com a líder, en mig d'una administració i unes institucions encara burocràtiques, corruptes i autoritàries (i penetrades dels valors, les formes i el funcionariat del règim quartarepublicà)? Com avançar en l'empoderament de les comunitats, la descentralització i el desmantellament progressiu de l'estat, quan l'estatalització és una línia de combat fonamental en l'actualitat? De quina manera es pot superar i resistir la crisi econòmica mundial, el fracàs relatiu del cooperativisme i la naturalesa petroliera de l'economia veneçolana (i més, tenint en compte la baixada dels preus del cru)? Quins problemes planteja el lideratge veneçolà de l'antiimperialisme i de l'expansió de l'estratègia revolucionària arreu d'Amèrica Llatina? Com implicar el jovent i fer-lo protagonista de la revolució? Com recuperar l'adhesió i reconstruir l'esperança i la voluntat de continuar la lluita d'aquells sectors més decebuts amb les fites de la revolució (que han portat la reducció del suport electoral en els darrers anys)? Els resultats de 10 anys de govern popular han quedat palesos i són àmpliament reconeguts i apreciats: millora de les condicions de vida de la població, reducció dràstica de la pobresa, l'atur, la inflació i el deute extern (inexistent, en l'actualitat), alfabetització completa, generalització de l'accés a tots els nivells d'estudis i aplicació de metodologies educatives populars, inici de l'alfabetització tecnològica, universalització de la sanitat i nou esquema mèdic, (que ha suposat un canvi vertaderament radical i una de les principals fites del govern de Chávez), consolidació dels mitjans de comunicació comunitaris amb una enorme responsabilitat en la difusió dels valors i les pràctiques comunistes i amb gran implicació en la vida política dels barris i viles, canvis en la forma de gestionar l'economia i de produir, primer amb l'impuls d'una xarxa de cooperatives i ara amb l'objectiu de comunes i empreses socialistes... Ara bé, 2008 ha estat l'any de la Rectificació, Revisió i Reimpuls (les 3 R's) de la revolució i això tot i significar un exercici d'autocrítica i de renovació estratègica és alhora un símptoma innegable de les limitacions i els somnis incomplits.

El futur del socialisme bolivarià, ara més que mai i després de la victòria electoral d'ahir, dependrà del moviment real del poble treballador veneçolà, del seu compromís i capacitat d'autoorganització (fins ara, sobradament demostrats), de la claredat de les seues estratègies i de la seua voluntat rebel. Però és també responsabilitat de la resta dels pobles del món: els d'Amèrica Llatina d'una forma directa; els de la resta del món, sobretot a Occident, no tenim però, un paper menys important. La solidaritat és la tendresa dels pobles i una arma molt potent davant el capitalisme neoliberal. Aquells i aquelles que, arreu del món pensem que l'actual estat de coses simplement és absurd, injust i obsolet i que les persones i els pobles del món podem crear formes alternatives d'organitzar-nos i viure col·lectivament hem de donar suport als diferents processos que avui tracten de posar en pràctica els ideals de justícia, dignitat i democràcia, al temps que n'aprenem i tractem de trobar el nostre propi camí en aquesta direcció. Des dels Països Catalans, l'independentisme socialista celebra amb el poble germà de Veneçuela aquest nou triomf del procés bolivarià, conscients però que encara queda molt per fer, que encara són molts els perills interns i externs i els obstacles que caldrà enfrontar en el camí del socialisme del segle XXI.

Visca la lluita popular antiimperialista! Endavant amb la solidaritat internacionalista!Patria, socialimo o muerte.VENCEREMOS!

Brigada Catalano-Veneçolana Alí Primera
Països Catalans, 16 de febrer de 2009