divendres, 17 de febrer del 2012

Per guanyar cal anar contra corrent!

L’Esquerra Independentista portem dècades anant contra corrent i sent políticament incorrectes i per aquest motiu hem sobreviscut i ara estem en una fase de plena expansió. Durant la “Transició” ens vam oposar frontalment a la Constitució i a les renúncies i ja durant els anys 80 vàrem continuar defensant la independència dels Països Catalans quan ningú més en parlava. A principis dels anys 90, mentre una part de la nostra gent es passava a altres projectes possibilistes, la lluita al carrer i el treball de base es va mantenir gràcies en gran part a les noves generacions de militància que van fer ressorgir el nostre moviment.

En els últims 15 anys hem aconseguit créixer en tots els àmbits lluitant sempre des dels nostres barris, viles i ciutats. Sovint aquesta feina no semblava tenir ressò ni resultats visibles però amb el pas dels anys s’ha anat consolidant un espai polític que ha reforçat les diferents organitzacions sectorials i polítiques de l’Esquerra Independentista.

Malgrat que els grans mitjans de comunicació ens han fet el buit i malgrat que ens hem oposat frontalment als sindicats i partits polítics tradicionals, hem aconseguit créixer gràcies a la implicació de moltes persones que s’han anat incorporant a la lluita perquè han vist que l’Esquerra Independentista ha treballat al costat de les lluites populars.

El creixement electoral de la CUP és una prova evident que una part considerable de la ciutadania ha confiat en nosaltres perquè saben que som gent lluitadora i arrelada al teixit social dels nostres municipis. I gran part d’aquestes persones que estem més implicades a la CUP i a l’esquerra independentista en general no provenim d’altres projectes polítics sinó que provenim de les lluites populars.

Actualment ens trobem com a país en una situació cada cop més complicada, amb una constant pèrdua dels nostres drets. Mentre cada cop es parla més d’una hipotètica independència (d’una part del país) estem veient com no podem aturar l’escalada de retallades i atacs frontals als nostres drets socials. També existeix una desconfiança generalitzada amb els sindicats i partits polítics tradicionals però que no s’està traduint en la mateixa proporció en un augment de la implicació social de la ciutadania. Un dels reptes, doncs, de l’esquerra independentista serà fer créixer els nivells d’implicació i mobilització popular per capgirar la truita. No podem estar sempre a la defensiva i veient com cada cop tenim menys drets socials i laborals. Volem la Independència dels Països Catalans però volem arribar-hi mantenint i ampliant aquells drets que els nostres avantpassats van aconseguir mitjançant la lluita.

En els últims anys han aparegut diferents organitzacions i plataformes transversals que han volgut integrar des de sectors de la dreta autonomista fins a l’esquerra independentista. Experiències com la Plataforma pel Dret a Decidir, L’Assemblea de càrrecs electes Decidim.cat o Solidaritat Catalana per la Independència, per citar-ne algunes, no han complert ni molt menys les expectatives que ells mateixos s’havien creat.

En la majoria de casos la implicació de l’Esquerra Independentista ha estat minsa o nul·la i penso que ha estat un encert. És cert que en les Consultes sobre la Independència si que ens hem implicat de forma activa a nivell local però no a nivell nacional, on altres agents polítics han volgut rendibilitzar-ho políticament. Tot aquest moviment transversal, malgrat el ressò mediàtic, no ha debilitat les opcions autonomistes i l’èxit d’aquells que volien treure’n rèdit polític ha estat insignificant. Les passades eleccions municipals van demostrar que l’independentisme transversal de SI es desinfla mentre que el projecte independentista i socialista creix de forma clara i la presència de la CUP en els nostres ajuntaments s’ha multiplicat per 5.

La conflictivitat social anirà en augment en els propers mesos i anys i com a moviment estem en un moment clau perquè caldrà prioritzar cap a on volem destinar la feina i el treball de la nostra militància.

Hem de participar de forma activa en els nous projectes de l’independentisme transversal com l’ANC o l’Associació de Municipis per la Independència? Hem de continuar legitimant a aquells que ens retallen els nostres drets o dels que miren cap a una altra banda? O hem de dedicar els nostres esforços a organitzar-nos conjuntament amb les classes populars per defensar un model de país just i transformador?

Jo ho tinc molt clar i aposto per la última opció. Crec que un altre cop hem de nedar contra corrent i cal ser políticament incorrectes a l’hora de dir, com hem dit sempre, que la l’alliberament nacional i social han de venir alhora.

El nostre repte no ha de ser arrossegar a CiU cap a la independència sinó que hem de treballar per aconseguir una majoria social que aposti per una transformació social que desbanqui del poder a les opcions polítiques tradicionals. El nostre paper haurà de ser garantir que aquest procés vagi acompanyat de l’alliberament nacional. Serà un camí difícil però com que som gent inconformista som capaços de fer-ho. Una crisi com l’actual pot generar grans transformacions socials si sabem estar preparades per l’ocasió. Per aconseguir una Catalunya independent sense cap canvi social a millor ja tenim als convergents i companyia perquè ho aconsegueixin si els hi interessa estratègicament en algun moment, però com a mínim no els hi posem fàcil que continuïn al poder.

*Article publicat a l'Accent número 219, del 9 de febrer de 2012


9 comentaris:

Jordi Navarro i Morera ha dit...

És cert, el nostre paper històric és anar contracorrent. No caure ni a les grapes del nacionalisme conservador ni de l'anticapitalisme espanyolista, tot un exercici de complexitat.

Anònim ha dit...

La pregunta és: això ho té clar tothom? Perquè segur que hi haurà sectors de l'EI que si que voldran participar en un moviment transversal per la independència i segur que hi haurà sectors de l'EI que s'implicaran en moviments espanyolistes anticapitalistes. Quin és el camí? O més ben dit: quin és menys traidor?

Àlex Maymó i López ha dit...

El nacionalisme conservador si que està molt ben definit però jo dubto que dins de l'anticapitalisme hi hagi un component espanyolista gaire fort. En tot cas és evident que hi ha sectors anticapitalistes que no creuen actualment en la independència però d'aquí a parlar que són espanyolistes... (parlo de la majoria)

Anònim ha dit...

Evidentment que dins l'anticapitalisme hi ha corrents majoritàris de tall espanyolista. I està clar que un sector de l'EI això ho obvia i ho minimitza.

Només cal veure les manifestacions antiretallades i quines consignes llancen alguns sectors. Aquests sectors anticapitalistes son els mateixos que als anys 80 feien campanya contra la independència o es mantenien ambigus i que més tard van passar-se al possiblisme espanyol ( EUiA, IC-V...) el mateix que pot passar ara. Son els mateixos que fa uns anys anavaen de ciutadans del món i es cagaven en les fronteres, les nacions i coses d'aquestes menors que deien ells. I el més fort és que un sector de l'EI això ho acata i ho veu amb bons ulls. Per cert, ser espanyolista és simplement silenciar la qüestió i mantenir-se neutral. Davant l'ofensiva de l'espanyolisme les posicions es polaritzen, no hi ha punts intermitjos, o s'és independentista o s'és espanyolista, així de senzill. Ara bé, si hi ha sectors ingènus de l'EI que que creuen que part de l'anticapitalisme acceptarà la independència! En tot cas una gran majoria l'acceptarà sota unes condicions molt clares. I mentrestant les condicions no siguin una realitat s'estimen més continuar sent espanyols. si això no és espanyolisme ja em digueu què és. Els Països Catalans tenen uns drets que li corresponen, al marge de si el capitalisme és hegemònic o no, decidir el nostre futur no depèn de les condicions de ningú. Ara bé, si n'hi ha que estan disposats a nivell tàctic fer la vista grossa, allà ells. Però això ja es va produir als anys 80 i 90, repetirem l'error? Probablement.

Àlex Maymó i López ha dit...

No crec que sigui la mateixa situació ara que als any 80 i 90, quan l'independentisme era molt més dèbil en tots els sentits.

Sota els parametres que estàs dient podríem parlar doncs que hi ha bastants espanyolistes que han votat a la CUP en les eleccions municipals perquè també hi ha gent que ha confiat en el projecte de la CUP i en el tema de la independència són "neutrals" o no és la seva prioritat però això no vol dir que en un futur es puguin incorporar de forma activa a la lluita per l'alliberament nacional.

Anònim ha dit...

Si, però això és el mateix que dir que esperem que sectors no socialistes que han votat a la CUP s'acabin incorporant a les lluites populars. Per exemple, gent de classe obrera que sincerament col·labora amb l'ANC es podria afegir a lluites populars? Vols dir això més o menys?

Àlex Maymó i López ha dit...

També podria passar, clar. Però ja veurem que passa amb l'ANC. El decidim.cat o el moviment nacional de les consultes també semblava al principi que serien més de lo que han acabat sent. El temps ens dirà que acaba passant.

Anònim ha dit...

El moviment de les consultes no va ser res menor, és una fita històrica a nivell europeu, va tenir ressó internacional i va mobilitzar milers de persones, no ho podem menystenir.

Expectatives? Bé, el moviment independentista fa segles que lluita.

Tampoc sabem en què quedarà el 15M. Semblava que s'havien de menjar el món, s'havien creat grans expectatives que ells mateixos havien previst i de moment no han solucionat gaires problemes. O és que amb uns si que podem anar-hi ( espanyolistes anticapitalistes) i amb els altres no ?( independentistes transversals). És això? Es tracta d'això?

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Home, jo penso que no n'hi ha per tant. Ser independentista i d'esquerres implica un equilibri, de vegades cal col·laborar amb uns i de vegades amb d'altres. Soc del parer que en l'hipotètic cas d'esdevenir un estat independent aflorarà un conflicte de classe als Països Catalans ( com ha succeït en d'altres casos similars) i en un hipotètic avanç en el camp social també es produiria un conflicte nacional. Els lluitadors dels anys 30 combinaven molt bé les dues reivindicacions, i crec que això és el que ens pertoca fer a nosaltres.