Avui, la situació de la nostra llengua al conjunt del nostre país és una situació difícil. Les tres dècades d’autonomisme no ens han dut a cap normalització, el bilingüisme oficial ha limitat la recuperació del català, legitimant la imposició espanyola després de 40 anys de dictadura, i després els atacs i agressions dels estats contra la nostra llengua i cultura pròpies no només no s’han aturat, sinó que s’incrementen cada dia.
L’any 1979, fa justament 30 anys, es publicava a la revista Els Marges, el manifest “Una nació sense Estat, un poble sense llengua”, un text que, en el moment d’implantació del règim autonòmic, ja feia un diagnòstic molt lúcid de les causes de la greu situació de la nostra llengua. Analitzava amb gran encert l’efecte que havien tingut l’eliminació de les institucions polítiques pròpies, l’escola, el món associatiu i tota expressió pública de la llengua i cultura pròpia, lligada a l’arribada d’una gran onada de nouvinguts, amb un país sotmès a una forta repressió, també cultural, que en dificultava enormement la integració cultural, i finalment la uniformització de les formes de vida i cultura, derivada de la societat capitalista de postguerra al món occidental. Avui, tenim minses i parcials institucions d’autogovern, però les seves competències són limitades i completament insuficients per plantar cara a l’atac constant i sistemàtic dels Estats; tenim noves onades de població nouvinguda, i seguim sense disposar dels recursos i instruments per ajudar-los a conèixer la nostra realitat cultural i lingüística i fer-los-en partíceps; i l’agudització del capitalisme que hem viscut amb tots aquests anys de liberalisme salvatge ha agreujat el fenomen d’uniformització.
En l’actualitat, i després de trenta anys de règim autonòmic als territoris sota ocupació espanyola, i d’un encara menor reconeixement al territori sota domini francès, hem pogut constatar que aquests perills subsisteixen. A la Catalunya del Nord el català hi és completament proscrit, reduït gairebé a l’àmbit privat i sense cap reconeixement oficial. Al sud dels Pirineus l’autogovern és totalment impotent. Com a exemples, al País valencià ni tan sols l’ensenyament en llengua pròpia arriba a la major part de la població; al Principat i a les Illes, malgrat que oficialment l’ensenyament hauria de ser en català durant la primària, sovint aquest propòsit no s’aplica, i en la secundària i la Universitat el català es troba cada cop més marginat i maltractat. En altres àmbits, com l’aparell judicial i el sistema jurídic, o en molts serveis públics, el català hi retrocedeix, malgrat el suposat autogovern, per la imposició i la bel·ligerància de l’estat i els seus funcionaris colonials, i la tendència encara s’intensifica més quan aquests serveis es privatitzen ja que el control encara s’allunya més dels i les ciutadanes catalanes.
En l’àmbit de les institucions europees, que des de l’autonomisme i les classes dominants catalanes ens havien venut com la salvació, el català hi és directament vetat, ni ens podem dirigir a les institucions que diuen representar-nos en la nostra llengua, ni rebre’n encara menys cap comunicació, la Unió Europea ens deixa ben clar que sense tenir un estat no podem esperar cap mena de respecte ni reconeixement. El projecte europeu és el dels estats i els grans empresaris i financers, no el dels pobles.
Amb el capitalisme, amb un mercat cada vegada més lliure de cap control públic, i en el nostre cas, encara menys de cap poder públic propi, les empreses de la comunicació o la cultura de masses tenen les mans lliures per a aprofundir el procés d’uniformització i aculturació, igual com les tenen lliures per explotar sense límits els i les treballadores o depredar el medi ambient, imposen els seus productes de cultura de masses aliens, marginant i ignorant la llengua i la cultura que els suposa una molèstia per expandir el seu negoci i mercat sense traves.
Mentrestant, des les institucions espanyoles, amb el seu aparell judicial, amb la propaganda dels mitjans de comunicació de masses espanyols, i amb la cobertura ideològica primer de la dreta espanyola i després del conjunt de forces polítiques estatals, s’intensifiquen cada vegada més els atacs, amb l’objectiu de desmantellar els escassos espais de mínima normalitat i fer retrocedir encara més la nostra llengua. Un cop assolit el bilingüisme oficial, pel qual el castellà, imposat, és obligatori per a tothom, mentre el català només és voluntari, el següent pas serà prescindir del català, eliminar-lo de cap requisit públic i arraconar-lo a l’àmbit casolà, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, com reclamaven els primers repressors de la nostra llengua. L’objectiu de l’Estat i les seves classes dominants és sempre el mateix, sota el règim de monarquia constitucional actual, sota el franquisme, amb la dictadura de Primo de Rivera, sota liberalisme jacobí, amb la repressió borbònica després de les derrotes de 1707 i 1714, o després de la Guerra dels Segadors, amb el tractat dels Pirineus: l’anorreament de la nostra llengua i cultura.
La nació catalana ha resistit tots aquests embats, fent fracassar una vegada i una altra el seu projecte assimilador i uniformitzador, i amb això, frustrant el projecte nacional de les classes dominants espanyoles. Però l’única manera d’acabar amb els atacs i agressions, amb la persecució i l’amenaça contra la nostra llengua, és disposant de les eines que ens permetin lliurement decidir sense traves el nostre destí, fent que la nostra llengua sigui respectada i pugui arribar lliurement a tots i totes les ciutadanes, fent-la llengua comuna i d’acollida per a tots i totes, vinguin d’on vinguin, acabant d’una vegada amb qualsevol forma de dominació espanyola o francesa i les seves imposicions.
És per això, també, per poder viure lliurement als Països Catalans en català, que necessitem la independència,
Esquerra Independentista del Barcelonès23 d’abril de 2009 * Barcelona
Pregunta de la CUP realitzada en el ple municipal del 29 d'abril de 2009.
